Capítol II: Hiinvy (Enveja)

Tenia moltes ganes d'anar a l'universitat, però no per començar les classes; sinó per tornar a veure els seus companys. Més aviat perquè els seus companys tornessin a veure-la a ella. Perquè s'havia comprat per fi la jaqueta que mitja classe tenia, la que sortia en aquella sèrie de televisió. Li havia costat un ull de la cara, però estava orgullosa d'haver-ho fet. La veritat és que no li importava haver-se guardat els diners del dinar que li donava la mare cada dia. Pasava gana, però volia comprar-se la jaqueta. I per fi la podria ensenyar a tothom.
Però a la Hiinvy no li va sortir com ella volia la jugada, sinó que al arribar a la facultat va trobar-se la seva companya Jandba, filla com tots sabien de rics, donant un petó a un noi que conduïa un descapotable.
- Qui és aquest? És nou, oi Jandba?
- Sí, mira. Algunes s´ho poden permetre - va dir alçant-se en el seu propi goig.
Era un noi molt ben plantat, massa per la Jandba. I en aquell cotxe hauria de ser-hi ella.
Les classes no li deien molta cosa, ja que parava més atenció als mòvils de les amigues o a les noves bambes del noi més maco de la classe. La Hiinvy sempre havia sigut de família modesta i sabia que a casa no es podien permetre molts luxes. Per aixó quan era petita estava reprimida a portar la roba de la seva germana i jugar amb les joguines del seu germà. Fins i tot ara que tenia 20 anys havia de fer la carrera que els seus pares li manaven.
- Aquí a la Índia no hi ha gaires estudis que siguin de profit. - li deien.
Però ella volia veure món, com el seu germà que se'n havia anat als 22 anys a provar sort a Alemanya. De fet no parava per casa, així que parlava ben poc amb els pares.
Aquella nit hi havia festa en un local i hi estava convidada. De fet no perquè algú l'haguès convidada, sinò perquè va quedar-se amb l'entrada d'una noia que se l'havia descuidat sobre una taula a la facultat.
- Quin dret hi tè ella a anar-hi abans que jo? A més a més, jo no m'ho puc permetre i ella segur que se'n pot comprar una altra.

Va ballar tota la nit, va beure i va acostar-se als nois que ella considerava que podien ser més profitosos per tal d'enlluernar a les amigues amb la frase "mira que he pescat". La festa va estar bè, però no es podia treure del cap que mentre ella no havia aconseguit cap mirada masculina les altes noies devien estar amb els llavis massa ocupats com per establir una conversació sobre qui tè dret o no d'acabar als braços d'un luxós i benplantat indi. Cansada ja, va començar a baixar caminant pel carrer quan va creuar-se'li la Jandba tant ràpidament que no la va reconèixer fins que havia passat enllà. Va mirar cap allà d'on venia i va veure-hi un descapotable.
Havia estat desitjant aquell noi i aquell cotxe i aquella oportunitat que no era seva tota la nit, i ara que els papers s'havien canviat per uns minuts, la sentir la necessitat de prendre alló que no era seu.
Va acostar-se al cotxe i va començar a parlar amb el noi. Va prendre's la llicència de pujar al cotxe, d'admirar els seus acabats i els diners que havia costat. S'havia posat en la situació de la seva amiga, satisfent aquell desitj que la corrompia per dins.
I de seguida va tornar ella, i del escàndol que es va montar no en farem notícia, doncs com a resultat la pobre i encara plorosa Jandba va entrar a casa seva i la Hiinvy va sentir la necessitat de seguir-la. Un cop a casa, una d'elles no es creia el que estava passant i l'altra va quedar admirant el rebedor, ple d'objectes de gran valor que haurien h'haver sigut seus i no d'aquella ploramiques. I entre el soroll de la festa i el de plors demanava compartir tots aquells bèns.
Tapant-se les orelles va pujar al terrat i perseguida per una atabalada i atabaladora amiga i perseguidora va girar-se i cridar:
- Què vols? Deixa'm en pau! Ja ho tens tot de mi! Què vols més?
I de cop ho va veure clar: havia arribat a tal punt que ja li era igual tot allò material, tot allò sentimental i totes les coses que li poguès oferir. Amb la ment més clara i alhora fosca que mai va respondre-li:
- Encara no ho tinc tot. Vull la teva vida. T'envejo.
Tant trasbalsada estava la Jandba que es va prendre aquella petició com una amenaça i amb un crit sord es va tirar daltabaix del terrat, caient just a sobre de la capota del ja no tant nou descaoptable del seu acompanyant.
I la Hiinvy va sentir el desitj final de fer el que la seva companya havai fet: sentia amb totes les seves forces que ella tambè ho volia. I ho va fer.


FI

Capítol I : Geena

No acostumo a agafar el tren de nit. Més que res perquè no acostumo a sortir de nit (excepte algun aniversari o ocasió especial), no sóc una noia nocturna per dir-ho així. No m'agrada massa ballar i encara menys la ferocitat amb que se't tiren a sobre els nois a les discoteques Potser aixó i el fet que vaig arribar fa escassament un mes a la ciutat fa que no tingui gaires amics a la universitat, ja que els companys de classe no se'n poden arribar a considerar. A un amic li pots explicar coses que ni als teus pares explicaries.

El fet és que aquella tarda havia anat a casa d'una amiga i sen's havia fet tard parlant de les nostres coses. Que si saps què ha fet aquella, que si saps amb qui han vist l'altra... I havia hagut d'agafar l'últim tren de tornada en direcció al barri. Ja no em feia gaire gràcia trobar-me gent beguda parlant amb l'enllumenat públic o sola (de totes maneres sense resposta) a prop de l'estació, que a sobre els que pujaven al tren tampoc feien millor pinta.

Devien faltar dues estacions per arribar al meu destí, quan anava pensant en les meves coses, arrepenjada vora la finestra i mirant l'exterior com passaven les llums, que vaig notar que s'acostava un home no precisament ben cuidat. No sóc propensa als prejudicis, peró aixó no significa que sigui il.lusa ni beneita. I és que a més a més la cara que em va fer no ajudava a creure que era un home gaire respectable. Així que el primer que vaig fer va ser arraulir-me al meu seient, cosa que no em va caldre seguir fent quan sense adonarme'n un altre home del vagó es va aixecar i va dir-li: - Deixi en pau a la senyoreta! - no sense acostar-se a intimidar-lo.

Anava prou ben vestit, amb una espècie de túnica blanca que gairebè li arribava als turmells i uns pantalons negres ben elegants. Desprès de foragitar l'intrús se'm va asseure just davant i va ser mentre em parlava que vaig poder veure el color verd dels seus ulls.

- Estàs bè, noia?

- Sí, gràcies. - vaig contestar encara sorpresa peró alhora agraïda.

L'home no va dir res i es va a posar a mirar per la finestra. Li havia notat una certa actitud altiva en l'expresió quan de sobte va començar a explicar-me una història que no venia a cap.

- No sé si sabies que per alguns insectes com les papallones respirar oxígen pot arribar a ser fatal. De fet, encara que com nosaltres necessiten aquest gas per la vida, respirar-ne molt pot ser fatal per elles. Animals com els mamífers transporten aquest gas gràcies a l'hemoglobina, una proteïna de la sang, que ajuda a limitar la quantitat del gas que es troba en l'organisme. En canvi, les papallones no poden fer-ho ja que disposen de tubs que envien directament l'aire als seus teixits. Si entra massa oxígen en aquests teixits, pot arribar a ser tóxic.

Saps que fa llavors la papallona per evitar que aixó passi?

- No. - vaig respondre una mica espantada peró encuriosida.

- Simplement deixen de respirar. Tanquen aquests tubs durant llargs períodes per evitar que hi hagi massa oxígen en els seus cossos. Així el limiten a períoes concrets i es reparteix pel seu cos. Simplement paren de respirar durant un temps per evitar morir enverinades pel mateix aire que les manté vives...

Per començar...

La meva intenció és començar a escriure un relat llarg (tant com el temps i l'imaginació em permetin) que tinc en ment, però fer-ho gràcies als comentaris que els lectors deixin desprès de llegir cada entrada que deixi penjada (opinions, suggerències,...). A poc a poc i gràcies a vosaltres puc anar escivint aquesta esfereïdora i espectacular història.
Qualsevol comentari serà benvingut.