Capítol I : Geena

No acostumo a agafar el tren de nit. Més que res perquè no acostumo a sortir de nit (excepte algun aniversari o ocasió especial), no sóc una noia nocturna per dir-ho així. No m'agrada massa ballar i encara menys la ferocitat amb que se't tiren a sobre els nois a les discoteques Potser aixó i el fet que vaig arribar fa escassament un mes a la ciutat fa que no tingui gaires amics a la universitat, ja que els companys de classe no se'n poden arribar a considerar. A un amic li pots explicar coses que ni als teus pares explicaries.

El fet és que aquella tarda havia anat a casa d'una amiga i sen's havia fet tard parlant de les nostres coses. Que si saps què ha fet aquella, que si saps amb qui han vist l'altra... I havia hagut d'agafar l'últim tren de tornada en direcció al barri. Ja no em feia gaire gràcia trobar-me gent beguda parlant amb l'enllumenat públic o sola (de totes maneres sense resposta) a prop de l'estació, que a sobre els que pujaven al tren tampoc feien millor pinta.

Devien faltar dues estacions per arribar al meu destí, quan anava pensant en les meves coses, arrepenjada vora la finestra i mirant l'exterior com passaven les llums, que vaig notar que s'acostava un home no precisament ben cuidat. No sóc propensa als prejudicis, peró aixó no significa que sigui il.lusa ni beneita. I és que a més a més la cara que em va fer no ajudava a creure que era un home gaire respectable. Així que el primer que vaig fer va ser arraulir-me al meu seient, cosa que no em va caldre seguir fent quan sense adonarme'n un altre home del vagó es va aixecar i va dir-li: - Deixi en pau a la senyoreta! - no sense acostar-se a intimidar-lo.

Anava prou ben vestit, amb una espècie de túnica blanca que gairebè li arribava als turmells i uns pantalons negres ben elegants. Desprès de foragitar l'intrús se'm va asseure just davant i va ser mentre em parlava que vaig poder veure el color verd dels seus ulls.

- Estàs bè, noia?

- Sí, gràcies. - vaig contestar encara sorpresa peró alhora agraïda.

L'home no va dir res i es va a posar a mirar per la finestra. Li havia notat una certa actitud altiva en l'expresió quan de sobte va començar a explicar-me una història que no venia a cap.

- No sé si sabies que per alguns insectes com les papallones respirar oxígen pot arribar a ser fatal. De fet, encara que com nosaltres necessiten aquest gas per la vida, respirar-ne molt pot ser fatal per elles. Animals com els mamífers transporten aquest gas gràcies a l'hemoglobina, una proteïna de la sang, que ajuda a limitar la quantitat del gas que es troba en l'organisme. En canvi, les papallones no poden fer-ho ja que disposen de tubs que envien directament l'aire als seus teixits. Si entra massa oxígen en aquests teixits, pot arribar a ser tóxic.

Saps que fa llavors la papallona per evitar que aixó passi?

- No. - vaig respondre una mica espantada peró encuriosida.

- Simplement deixen de respirar. Tanquen aquests tubs durant llargs períodes per evitar que hi hagi massa oxígen en els seus cossos. Així el limiten a períoes concrets i es reparteix pel seu cos. Simplement paren de respirar durant un temps per evitar morir enverinades pel mateix aire que les manté vives...