Capítol II: Hiinvy (Enveja)

Tenia moltes ganes d'anar a l'universitat, però no per començar les classes; sinó per tornar a veure els seus companys. Més aviat perquè els seus companys tornessin a veure-la a ella. Perquè s'havia comprat per fi la jaqueta que mitja classe tenia, la que sortia en aquella sèrie de televisió. Li havia costat un ull de la cara, però estava orgullosa d'haver-ho fet. La veritat és que no li importava haver-se guardat els diners del dinar que li donava la mare cada dia. Pasava gana, però volia comprar-se la jaqueta. I per fi la podria ensenyar a tothom.
Però a la Hiinvy no li va sortir com ella volia la jugada, sinó que al arribar a la facultat va trobar-se la seva companya Jandba, filla com tots sabien de rics, donant un petó a un noi que conduïa un descapotable.
- Qui és aquest? És nou, oi Jandba?
- Sí, mira. Algunes s´ho poden permetre - va dir alçant-se en el seu propi goig.
Era un noi molt ben plantat, massa per la Jandba. I en aquell cotxe hauria de ser-hi ella.
Les classes no li deien molta cosa, ja que parava més atenció als mòvils de les amigues o a les noves bambes del noi més maco de la classe. La Hiinvy sempre havia sigut de família modesta i sabia que a casa no es podien permetre molts luxes. Per aixó quan era petita estava reprimida a portar la roba de la seva germana i jugar amb les joguines del seu germà. Fins i tot ara que tenia 20 anys havia de fer la carrera que els seus pares li manaven.
- Aquí a la Índia no hi ha gaires estudis que siguin de profit. - li deien.
Però ella volia veure món, com el seu germà que se'n havia anat als 22 anys a provar sort a Alemanya. De fet no parava per casa, així que parlava ben poc amb els pares.
Aquella nit hi havia festa en un local i hi estava convidada. De fet no perquè algú l'haguès convidada, sinò perquè va quedar-se amb l'entrada d'una noia que se l'havia descuidat sobre una taula a la facultat.
- Quin dret hi tè ella a anar-hi abans que jo? A més a més, jo no m'ho puc permetre i ella segur que se'n pot comprar una altra.

Va ballar tota la nit, va beure i va acostar-se als nois que ella considerava que podien ser més profitosos per tal d'enlluernar a les amigues amb la frase "mira que he pescat". La festa va estar bè, però no es podia treure del cap que mentre ella no havia aconseguit cap mirada masculina les altes noies devien estar amb els llavis massa ocupats com per establir una conversació sobre qui tè dret o no d'acabar als braços d'un luxós i benplantat indi. Cansada ja, va començar a baixar caminant pel carrer quan va creuar-se'li la Jandba tant ràpidament que no la va reconèixer fins que havia passat enllà. Va mirar cap allà d'on venia i va veure-hi un descapotable.
Havia estat desitjant aquell noi i aquell cotxe i aquella oportunitat que no era seva tota la nit, i ara que els papers s'havien canviat per uns minuts, la sentir la necessitat de prendre alló que no era seu.
Va acostar-se al cotxe i va començar a parlar amb el noi. Va prendre's la llicència de pujar al cotxe, d'admirar els seus acabats i els diners que havia costat. S'havia posat en la situació de la seva amiga, satisfent aquell desitj que la corrompia per dins.
I de seguida va tornar ella, i del escàndol que es va montar no en farem notícia, doncs com a resultat la pobre i encara plorosa Jandba va entrar a casa seva i la Hiinvy va sentir la necessitat de seguir-la. Un cop a casa, una d'elles no es creia el que estava passant i l'altra va quedar admirant el rebedor, ple d'objectes de gran valor que haurien h'haver sigut seus i no d'aquella ploramiques. I entre el soroll de la festa i el de plors demanava compartir tots aquells bèns.
Tapant-se les orelles va pujar al terrat i perseguida per una atabalada i atabaladora amiga i perseguidora va girar-se i cridar:
- Què vols? Deixa'm en pau! Ja ho tens tot de mi! Què vols més?
I de cop ho va veure clar: havia arribat a tal punt que ja li era igual tot allò material, tot allò sentimental i totes les coses que li poguès oferir. Amb la ment més clara i alhora fosca que mai va respondre-li:
- Encara no ho tinc tot. Vull la teva vida. T'envejo.
Tant trasbalsada estava la Jandba que es va prendre aquella petició com una amenaça i amb un crit sord es va tirar daltabaix del terrat, caient just a sobre de la capota del ja no tant nou descaoptable del seu acompanyant.
I la Hiinvy va sentir el desitj final de fer el que la seva companya havai fet: sentia amb totes les seves forces que ella tambè ho volia. I ho va fer.


FI